Lloança de les restes. El teatre és un lloc antic, una roca solemne i bella que es recicla per a la mateixa voluntat que es va construir. Un autèntic homenatge. L'escena ha de respondre a aquesta situació amb un caràcter anacrònic i amb una actitud abstracta que pot arribar a entendre el lloc dels residus, fins i tot com a àrea geogràfica en què el context i el públic són una part intrínseca del conjunt. Els elements purs i invariables, les parets, la platja, el mar, el palau, la sang o el material escènic permeten el retorn triomfal d’Ajax, Fedre, Hipòlit, Ulisses, Atenea, Artemida d'Afrodita en les obres de Sòfocles i Eurípides.

Una obra arquitectònica té el seu màxim esplendor quan es tracta d'un projecte expressiu on l'ús es disminueix i, paradoxalment, quan es recuperen els residus (RUNES) de l’últim esforç de resistència al llarg del temps. En aquesta línia de conducta, el material bàsic amb el qual es crea l’escenari és fusta natural en el seu estat original que és capaç de conviure sense excessiva feblesa amb el teatre de pedra històric. El paisatge, en la seva mesura, té com a objectiu implicar la història de les deixalles (RUNES) amb una actitud de silenci i de quietud per contribuir a definir un lloc fora del temps en què els directors de tragèdies poden expressar la seva pròpia filosofia del teatre.