Des del Pont de la Fonderie, el Palau de Justícia d'Estrasburg apareix en el seu aspecte original, tant des del punt de vista morfològic com històric. Des de l'entrada del nou edifici, l'usuari te la percepció d'un espai extremadament lluminós, d'un espectacle de llum que travessa la façana de vidre que dona al jardí interior. La claredat, la transparència i les correspondències entre les sèries d'espais aporten apaivagament i certa solemnitat.

Hi ha dos elements majors que donen al projecte qualitat formal i espacial. Es tracta del pati creat al cor del Palau i del volum enterament nou que acull totes les sales d'audiència. Una seqüència particular –Sala de Passos Perduts, pati interior, sales d'audiència- s'inscriu en l'edifici retornant-li una lògica funcional.

Aquesta disposició central permet orientar directament els fluxos del públic cap al cor de l'edifici, assegurant alhora a certs fluxos d'usuaris la independència de recorreguts requerida. Com un diafragma entre la Sala de Passos Perduts i el jardí, una fulla de vidre aixopluga les circulacions reservades al públic.

A les diferents plantes, espais concebuts com galeries de vidre al voltant del pati ofereixen una vista agradable i animada sobre el jardí interior. La composició contemporània de les seves façanes es presenta com una premissa a una composició general que es desenvolupa a la coberta.

El disseny del nou àtic proposa retornar l'equilibri i l'elegància al coronament perimètric de l'edifici. Els volums que genera conceben un paisatge amb una silueta que dialoga amb les cobertes inclinades de la ciutat i unes parets que reflecteixen els canvis de color del cel. Uns pous de llum aporten il·luminació zenital a espais com la sala del tribunal penal, la cafeteria o la biblioteca. Aquest àtic, d'una certa audàcia formal, assenta les bases del respecte entre l'expressió d'una modernitat afirmada i l'ordre rigorós de les façanes de l'edifici històric.

Així, la ciutat d'Estrasburg s'enriqueix amb una nova fita urbana, a través d'una imatge respectuosa amb la inscrita en la memòria col·lectiva del monument de Neckelmann.

Per a que tot romangui, en primer lloc és necessari que tot canvïi.